NOCTURN BLAU

via yiwuproducts.tumblr.com

Algunes vegades obrim els ulls i és de nit. 

Sembla que tot dorm però no. Sembla que tot està fosc però no.

Hi ha una llum estranya i blava entre la roba neta, entre els somnis que deixem a mitges quan obrim els ulls i encara és de nit.

Baixem de l'arbre com ocells sonàmbuls i caminem descalços. La terra humida. La llum blava. Els dies que recordem amb mig somriure, quan erem tan valents com insensats.

No vull allunyar-me massa de l'arbre. Ens sorprén descobrir aquestes flors blaves com la llum que ens envolta. Crec que no les havia vist mai tan boniques. Flors ballarines il·luminant la terra. 

Sentim remor de ciutat, lluny, tan lluny que potser només és un record i la ciutat ja no existeix. Vols que fem una llista de totes les coses que ja no existeixen? Comença tu. Vaig a buscar galetes per esmorzar.

Tornem a la casa de l'arbre amb els peus bruts de terra, els ulls plens de nit, les butxaques plenes de flors blaves...

Sembla que tot dorm. Però no.

AVIAT T'ESTIMARÉ MOLT

via Weheartit

Algún dia t'estimaré moltíssim.

Mentrestant, abriga't.

Jo pararé aquesta guerra absurda, regaré les plantes i cuidaré del gat.

Tu abriga't. I menja bé. Recorda que algún dia t'estimaré moltíssim.

Vols que anem a escopir pinyols de cirera als monstres que viuen sota l'arbre?

Aviat s'ordenarà el caos i tots viurem en un arbre.

Ves vestint-te per si de cas...

METAMORFOSI

Un dia et despertaràs i t'hauràs convertit en qualsevol altra cosa. 

Seràs vent. Seràs un satèl·lit jugant a ser planeta. 

M'agrada pensar que ens convertim en l'última cosa que veiem abans de dormir. Quasi tant com m'agrada trobar-me paperets amb frases boniques a les butxaques, entre les pàgines del llibre que estic llegint, a la cistella de les cireres. 

No m'importa saber en què em convertiré.

Tot el que veig abans de dormir és bonic.

LA CIUTAT MÉS LLETJA DEL MÓN

imatge: http://e-ndorphins.tumblr.com/post/24813188701

A la casa de l'arbre encara no tenim cortines. 

Em desperten el sol, el meu gat invisible demanant menjar, l'olor del pa acabat de fer... Si tingués cortines les veuria volar, lleugeres com un somni. Seria fàcil equivocar-se i pensar que són un tipus d'ocell. O flors voladores. Sobretot si encara no has esmorzat.

Estirada al llit recorde quan vivia a la ciutat més lletja del món. Tenia cortines a les finestres, l'aire pesava en els pulmons com columnes de catedral. Sempre em perdia, sempre. Era impossible trobar res a la ciutat més lletja del món, ni pastisseries boniques, ni ponts per creuar el riu, ni flors voladores que podríem confondre amb cortines fugitives.

Només es pot viure a la ciutat més lletja del món si eres molt feliç. 

Tan feliç com per no necessitar cortines a les finestres.

LA LLUNA DE LES MADUIXES

Passem molta estona mirant el cel. Algunes vegades els núvols semblen tan perfectes que pensem que no són de veritat. Ens agraden les estrelles. Ens agraden sense concesions, amb la ferma convicció d'estar contemplant la cosa més extraordinària que mai veurem. Quan passem molta estona mirant les estrelles sentim que estem a punt de desaparèixer. Aleshores decidim que tot són estrelles. Mirem una flor i l'assenyalem en un atac de primitivisme ancestral i bellíssim. Estrella. Mirem una pedra. Estrella. Ens mirem als ulls. Estrella. Mirem una formiga. Estrella. En moments de lucidesa també ens agraden les nebuloses, els forats negres, els cometes... És millor orbitar... ser planeta... ser fugaç... 

Quan hi ha un eclipsi fem festa. M'agraden molt els eclipsis. Ser engolida per la foscor i convertir-nos en cos celest quan acaba tot. Aquesta nit hi ha un eclipsi de lluna. Segons la tradició dels indis nordamericans la lluna plena de juny és la lluna de les maduixes. Jo la miraria, esperaria que passés l'eclipsi i diria estrella.

Hem posat un gronxador a la casa de l'arbre. Per menjar maduixes mentre esperem l'eclipsi.