diumenge, 30 de desembre del 2012

CONTRADIR ASIMOV


imatge: Natdatln

Aquesta nit d’insomni impossible, el no-somni de les màquines, la necessitat de contradir Asimov i abandonar-te només per sentir-nos ferits de mort. 

De sobte va començar a fer fred, un fred de planeta llunyà, records de casa, temors elèctrics, tornar-se a perdre, buscar-te a cegues. Pensava que no m’importaria perquè tu estaves prop i la neu es convertiria en un paisatge amable on jugar a ser els creadors. Contradir Asimov i fer-nos mal. Des què vaig tocar aquella estrella tot em sembla bonic i qüestionable, tot són preguntes i cables fora de lloc. Si tallem el cable vermell t’estimaré per sempre. Si tallem el cable blau l’eternitat s’acabarà demà. En qualsevol cas sortirem volant pels aires. Esclatarem amb un somriure i no dormirem mai més. Mai més. 

diumenge, 11 de novembre del 2012

CONILLS EN PERILL


 Imaginem distàncies. La distància estelar. La distància especular.

De vegades projectem records falsos en un cel ple d'estrelles. És un missatge enigmàtic que només podran desxifrar els somiadors i els implacables devoradors de miratges.

He decidit deixar de llançar rellotges i anar a buscar el caçador. Una d'aquelles decisions que prenc de manera unilateral. Ja ho sé. Seré ràpida i tornaré abans que se'ns acaben les provisions de galetes.

Em preocupa que comence a fer fred i que arribe la foscor però m'ha semblat veure un reflex entre les flors. En el lloc exacte on hem calculat que viu el caçador de rellotges. Uns càlculs complicadíssims i sense dubte encertats. 

I si és el reflex del mirall que hem estat buscant tota la vida? 

Marxaré demà. Aquesta nit encara podem cantar i ballar i desxifrar missatges estelars. Tot està ple d'estrelles. Com un encanteri. Com una cançó perfecta. L'únic que hem de fer abans de marxar és ballar i recordar com era la vida a la ciutat quan imaginàvem estrelles darrere de les antenes. De vegades ho trobe a faltar.

Portaré galetes per si el caçador de rellotges té fam i és simpàtic.

La gent simpàtica mereix tenir sempre els armaris plens de galetes.

(No volia confessar-ho però un altre dels motius pels quals he deixat de llançar rellotges és que tinc por de pegar-li en el cap a un conill o a un animal semblant.

Tinc tan bona punteria...)

diumenge, 21 d’octubre del 2012

RELLOTGES



Avui mengem castanyes i després juguem a veure qui llança més lluny els rellotges. Jo sempre guanye. Van a parar molt lluny i fan un soroll molt graciós mentre volen per l'aire. Una cosa així: fiuuuuuuuuuuu! Quan cauen no fan soroll. 

Tu tens la teoria que hi ha algú esperant que caiguen els rellotges que llancem i els va recollint al vol com si cacés papallones. Per això no escoltem mai el soroll quan arriben a terra. Simplement desapareixen entre els camps de flors grogues que ens envolten.

Un dia d'aquests anirem a passejar i buscarem el caçador de rellotges. Jo crec que els deu plantar en una terra especial. Sí, un dia d'aquests anirem a buscar-lo i creuarem un bosc d'arbres carregats de fruites amb forma de rellotge. Els ocells que faran niu a les seues branques cantaran quan toquen els quarts.

Portarem castanyes per fer-nos amics del caçador de rellotges.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

CONTES DE ROBOTS

imatge treta d'aquí

Algunes vegades em poso una flor als cabells només per veure com somrius. 

Per la nit, abans d'anar a dormir, llegim contes de robots. Les nits sense lluna llegim més estona, per compensar. 

Acaronem el llibre com si fos un objecte estrany, com si hagués nascut a l'arbre, ple de contes de robots. Fem veus diferents quan llegim en veu alta. Sovint semblen veus de bruixes i prínceps. Però no, són veus de robot. Poca gent nota la diferència però nosaltres sabem el secret. 

Nosaltres tenim un secret.

Apaguem el llum i posem la flor entre les pàgines del llibre. 
De totes maneres mai oblidem per on ens hem quedat. 

diumenge, 30 de setembre del 2012

(IN) TRANSCENDÈNCIA


Algunes vegades tinc ganes d'oblidar-me de tanta transcendència. Et deixo mirant les estrelles, em pinto els llavis de vermell i me'n vaig a ballar amb els gats. Maulem cançons de Bowie fins que la nit ens reconeix. Perdo les sabates i torno a casa feliç i cansada. Despentinada, desmemoriada. Sempre torno a casa. Però algunes vegades necessito oblidar-me de tanta transcendència.

diumenge, 9 de setembre del 2012

LLUM DE SETEMBRE

imatge: thomas northcut

Intentem acostumar-nos a aquests canvis en la llum. Llum de setembre. Bella llum de setembre colant-se en els nostre somnis d'eternitat impossible. 

El camí de tornada a la casa de l'arbre ha quedat cobert de gessamins suïcides. Encara fem una mica d'olor a sal. Cada vegada menys. Acaronem els records d'un estiu que ens ajudarà a sobreviure al fred. Mentrestant, però, només recollim gessamins del terra per adornar les nostres finestres sense cortines. 

Enmig d'un no res temporal. Sans i estalvis. 

Que ningú li done corda al rellotge. 

Ens matareu. Senzillament. Com gessamins suïcides. Avisem. 

Hi ha nits que he de dormir abraçada a les arrels del meu arbre per no sortir volant.

dijous, 9 d’agost del 2012

CASTELLS D'ARENA

imatge: http://dollzi.tumblr.com/

 Des de les branques més altes puc veure el mar. 

Camps interminables d'un groc brillant, flors petites, blanques, brunzir d'insectes, silenci d'estiu i bicicletes i més enllà el mar. Però només es veu des de les branques més altes on de vegades ens amaguem a menjar prunes.

Alguns dies baixem de l'arbre, cantem cançons d'una alegria melancòlica, càlida, deixem caure pinyols de pruna per tot el camí que ens porta al mar. Sabem que no ens podem perdre però ens agrada saber-nos personatges de conte.

Canviem les nostres flors, petites, blanques, per diamants d'aigua salada sobre la pell.

Podria viure en un castell d'arena i pedres marines. Podria. Si el meu arbre no m'estigués esperant. Podria deixar-me desfer com una nina de sal. Podria. Visc dalt d'un arbre perquè no tinc arrels. Recordeu. Perles petites, blanques, com flors, sobre la pell humida, brillar sota un sol que ens hipnotitza. Esperar les llunes que ens recordaran l'hora de tornar a casa. Estrelles. Més estrelles encara. Ofegar-se en un mar d'estrelles.

Aviat tindrem un camí ple de pruneres entre la casa de l'arbre i el mar que ens il·lumina aquest estiu estrany de somriures i llàgrimes.

Ara necessitem un estiu etern.
Per salvar-nos.

dijous, 19 de juliol del 2012

EL MEU NOM NO ÉS WENDY

imatge: Robert Ingpen

A la casa de l'arbre els somnis difuminen les fronteres. Algunes vegades aquestes fronteres són com selves frondoses, vegetació humida, animals d'ulls brillants, flors impossibles, apartem les branques per avançar dins del somni amb l'emoció de qui explora camins invisibles. Altres vegades les fronteres que ens separen de la realitat es converteixen en altíssim murs de pedra que no ens fan cap por perquè som els autors del llibre imprescindible Com travessar altíssims murs de pedra i altres maneres de sobreviure entre somni i realitat. 

Algunes nits tiren pedretes a la nostra finestra sense cortines. Són criatures. Em criden, Wendy, vine a cuidar de nosaltres. Jo els dic que no sóc Wendy. Passem les nits així. El meu nom no és Wendy. No sé si alguna vegada ho va ser. Però ara el meu nom no és Wendy. És un d'aquests noms de frontera onírica. Wendy. Wendy... Recordem nens perduts al voltant nostre. recordem l'habitació blava. Els contes que explicàvem. Els nens que em criden. 

El meu nom no és Wendy. Aneu a buscar els lladres de noms. Potser ells us explicaran per què no podeu entrar a casa. Perquè el meu nom no és Wendy. Per què ja no puc cuidar de vosaltres. 

 Les fronteres es difuminen a la casa de l'arbre. 
Torneu quan tingueu les respostes. 
Porteu galetes.

dilluns, 9 de juliol del 2012

L'HABITACIÓ BLAVA



Hi ha una habitació a la casa de l'arbre que no tornarem a obrir mai més. La vam pintar de blau fa temps. Érem feliços. Ara també som feliços però quan vam pintar l'habitació blava érem uns altres. Encara no havíem pres totes les decisions que ens convertirien en la història amb final estrany que som ara.

Quan el sol comença a marxar l'aire sembla una mica més dolç. Puc sentir la carícia imborrable dels personatges que vam ser mentres vaig passejant fins el camí de terra que porta a la ciutat. 

Tancant els ulls amb molta força puc tornar a aquell dia en què van ploure flors grogues sobre la gent. Nosaltres érem gent, també. Ens vam omplir les butxaques de flors grogues per adornar l'habitació blava. Tancar els ulls amb molta força és com volar en una nau espacial. Una mica igual. A la velocitat de la llum. Signifique el que signifique. I aparèixer lluny. I no ser nosaltres però somriure igual.

Haurem de decidir on guardem les claus de l'habitació blava ara que sabem que no la tornarem a obrir mai més. I som tan feliços com ho vam ser el dia que la vam pintar. 

No sempre els comiats han de ser tristos.
Sempre ens quedarà la velocitat de la llum. Signifique el que signifique.

diumenge, 1 de juliol del 2012

FOC

via http://takeyourtimepage.tumblr.com/

M'agraden molt els meus peus. Caminar descalça, saber que em sostenen amb fermesa, remullar-los en aigua fresca, sentir-nos una mica salvatges quan correm amunt i avall sense sabates, tan contents que, si no estem prou atents, de vegades volem com ocells d'estiu. 

Se'ns mouen els peus d'una manera estranya quan volem amunt i avall. Jo crec que és per falta de pràctica. Tu dius que no, que moure els peus així és típic de la nostra espècie. Riem, riem sempre i tornem a casa a remullar els peus en aigua fresca. Em dius que he de fer els peus forts. Com l'arbre. Em sembla que visc dalt de l'arbre perquè no tinc arrels. Però estic treballant molt, volant amunt i avall, per trobar-les. 

Ens arriba olor de cendra i foc de lluny. Una por antiga em talla la respiració. Em dius que el nostre arbre no es pot cremar. Baixem a regar-lo abans d'anar a dormir. Desitgem amb molta força que la pluja arribe allà on hi ha la cendra i el foc. Que s'ho emporte tot. Que tots puguem viure dalt d'un arbre. Que s'acaben els dies de foc. Que no tinguem més por.

dilluns, 25 de juny del 2012

NOCTURN BLAU

via yiwuproducts.tumblr.com


Algunes vegades obrim els ulls i és de nit. 

Sembla que tot dorm però no. Sembla que tot està fosc però no.
Hi ha una llum estranya i blava entre la roba neta, entre els somnis que deixem a mitges quan obrim els ulls i encara és de nit.

Baixem de l'arbre com ocells sonàmbuls i caminem descalços. La terra humida. La llum blava. Els dies que recordem amb mig somriure, quan erem tan valents com insensats.

No vull allunyar-me massa de l'arbre. Ens sorprén descobrir aquestes flors blaves com la llum que ens envolta. Crec que no les havia vist mai tan boniques. Flors ballarines il·luminant la terra. 

Sentim remor de ciutat, lluny, tan lluny que potser només és un record i la ciutat ja no existeix. Vols que fem una llista de totes les coses que ja no existeixen? Comença tu. Vaig a buscar galetes per esmorzar.

Tornem a la casa de l'arbre amb els peus bruts de terra, els ulls plens de nit, les butxaques plenes de flors blaves...

Sembla que tot dorm. Però no.

dimecres, 20 de juny del 2012

AVIAT T'ESTIMARÉ MOLT

via Weheartit



Algún dia t'estimaré moltíssim.

Mentrestant, abriga't.

Jo pararé aquesta guerra absurda, regaré les plantes i cuidaré del gat.

Tu abriga't. I menja bé. Recorda que algún dia t'estimaré moltíssim.

Vols que anem a escopir pinyols de cirera als monstres que viuen sota l'arbre?

Aviat s'ordenarà el caos i tots viurem en un arbre.

Ves vestint-te per si de cas...

dissabte, 16 de juny del 2012

METAMORFOSI




Un dia et despertaràs i t'hauràs convertit en qualsevol altra cosa. 

Seràs vent. Seràs un satèl·lit jugant a ser planeta. 

M'agrada pensar que ens convertim en l'última cosa que veiem abans de dormir. Quasi tant com m'agrada trobar-me paperets amb frases boniques a les butxaques, entre les pàgines del llibre que estic llegint, a la cistella de les cireres. 

No m'importa saber en què em convertiré.

Tot el que veig abans de dormir és bonic.

diumenge, 10 de juny del 2012

LA CIUTAT MÉS LLETJA DEL MÓN

imatge: http://e-ndorphins.tumblr.com/post/24813188701

A la casa de l'arbre encara no tenim cortines. 

Em desperten el sol, el meu gat invisible demanant menjar, l'olor del pa acabat de fer... Si tingués cortines les veuria volar, lleugeres com un somni. Seria fàcil equivocar-se i pensar que són un tipus d'ocell. O flors voladores. Sobretot si encara no has esmorzat.

Estirada al llit recorde quan vivia a la ciutat més lletja del món. Tenia cortines a les finestres, l'aire pesava en els pulmons com columnes de catedral. Sempre em perdia, sempre. Era impossible trobar res a la ciutat més lletja del món, ni pastisseries boniques, ni ponts per creuar el riu, ni flors voladores que podríem confondre amb cortines fugitives.

Només es pot viure a la ciutat més lletja del món si eres molt feliç. 

Tan feliç com per no necessitar cortines a les finestres.

diumenge, 3 de juny del 2012

LA LLUNA DE LES MADUIXES


Passem molta estona mirant el cel. Algunes vegades els núvols semblen tan perfectes que pensem que no són de veritat. Ens agraden les estrelles. Ens agraden sense concesions, amb la ferma convicció d'estar contemplant la cosa més extraordinària que mai veurem. Quan passem molta estona mirant les estrelles sentim que estem a punt de desaparèixer. Aleshores decidim que tot són estrelles. Mirem una flor i l'assenyalem en un atac de primitivisme ancestral i bellíssim. Estrella. Mirem una pedra. Estrella. Ens mirem als ulls. Estrella. Mirem una formiga. Estrella. En moments de lucidesa també ens agraden les nebuloses, els forats negres, els cometes... És millor orbitar... ser planeta... ser fugaç... 

Quan hi ha un eclipsi fem festa. M'agraden molt els eclipsis. Ser engolida per la foscor i convertir-nos en cos celest quan acaba tot. Aquesta nit hi ha un eclipsi de lluna. Segons la tradició dels indis nordamericans la lluna plena de juny és la lluna de les maduixes. Jo la miraria, esperaria que passés l'eclipsi i diria estrella.

Hem posat un gronxador a la casa de l'arbre. Per menjar maduixes mentre esperem l'eclipsi.

diumenge, 27 de maig del 2012

A PARTIR D'ARA


 ... em va fer seure a la branca més alta. Les nostres cames penjaven mandroses. Se'm va escapar una sabata. Portava les ungles dels peus pintades de roig brillant. Adéu, sabata, adéu... La vam veure enlairar-se com un ocell estrany i bonic i desaparèixer entre els núvols.

Em va agafar de la mà i va començar a parlar.

-T'explicaré com serà a partir d'ara... Les nits seran blaves i els dies daurats, menjarem cireres, desxifrarem enigmes, descobrirem tresors, et faré una casa dalt d'un arbre i tindrem un gat invisible. Ens assegurarem que el mar sempre es pot veure al nostre horitzó i si algún dia trobem a faltar la ciutat ens disfressarem i saltarem de terrat en terrat seguint la ruta misteriosa de les antenes.

Jo vaig somriure. Sempre havia volgut tenir un gat invisible.  

Així que li vaig dir que sí. 

I va contruir la casa de l'arbre mentre jo cuinava galetes de vainilla.