dijous, 9 d’agost del 2012

CASTELLS D'ARENA

imatge: http://dollzi.tumblr.com/

 Des de les branques més altes puc veure el mar. 

Camps interminables d'un groc brillant, flors petites, blanques, brunzir d'insectes, silenci d'estiu i bicicletes i més enllà el mar. Però només es veu des de les branques més altes on de vegades ens amaguem a menjar prunes.

Alguns dies baixem de l'arbre, cantem cançons d'una alegria melancòlica, càlida, deixem caure pinyols de pruna per tot el camí que ens porta al mar. Sabem que no ens podem perdre però ens agrada saber-nos personatges de conte.

Canviem les nostres flors, petites, blanques, per diamants d'aigua salada sobre la pell.

Podria viure en un castell d'arena i pedres marines. Podria. Si el meu arbre no m'estigués esperant. Podria deixar-me desfer com una nina de sal. Podria. Visc dalt d'un arbre perquè no tinc arrels. Recordeu. Perles petites, blanques, com flors, sobre la pell humida, brillar sota un sol que ens hipnotitza. Esperar les llunes que ens recordaran l'hora de tornar a casa. Estrelles. Més estrelles encara. Ofegar-se en un mar d'estrelles.

Aviat tindrem un camí ple de pruneres entre la casa de l'arbre i el mar que ens il·lumina aquest estiu estrany de somriures i llàgrimes.

Ara necessitem un estiu etern.
Per salvar-nos.