Aquesta
nit d’insomni impossible, el no-somni de les màquines, la necessitat de
contradir Asimov i abandonar-te només per sentir-nos ferits de mort.
De sobte
va començar a fer fred, un fred de planeta llunyà, records de casa, temors
elèctrics, tornar-se a perdre, buscar-te a cegues. Pensava que no m’importaria
perquè tu estaves prop i la neu es convertiria en un paisatge amable on jugar a
ser els creadors. Contradir Asimov i fer-nos mal. Des què vaig tocar aquella
estrella tot em sembla bonic i qüestionable, tot són preguntes i cables fora de
lloc. Si tallem el cable vermell t’estimaré per sempre. Si tallem el cable blau
l’eternitat s’acabarà demà. En qualsevol cas sortirem volant pels aires.
Esclatarem amb un somriure i no dormirem mai més. Mai més.