 |
| imatge: Natdatln |
Aquesta
nit d’insomni impossible, el no-somni de les màquines, la necessitat de
contradir Asimov i abandonar-te només per sentir-nos ferits de mort.
De sobte
va començar a fer fred, un fred de planeta llunyà, records de casa, temors
elèctrics, tornar-se a perdre, buscar-te a cegues. Pensava que no m’importaria
perquè tu estaves prop i la neu es convertiria en un paisatge amable on jugar a
ser els creadors. Contradir Asimov i fer-nos mal. Des què vaig tocar aquella
estrella tot em sembla bonic i qüestionable, tot són preguntes i cables fora de
lloc. Si tallem el cable vermell t’estimaré per sempre. Si tallem el cable blau
l’eternitat s’acabarà demà. En qualsevol cas sortirem volant pels aires.
Esclatarem amb un somriure i no dormirem mai més. Mai més.
Jo tallaria els dos cables, a veure què passa. De ben segur que contradiríem Asimov. ;)
ResponEliminaJo personalment veig perillós contradir Asimov, però com que tu t'entens millor i compto que saps el que fas... doncs fes, fes...
ResponEliminaI dic jo: és necessari tallar algun cable? Paga la pena córrer eixe risc?
ResponEliminaMorir i sommiar l'eternitat, viure i pensar que sommiem? Mira saps qué, li fem un nus al cable i ens ho quedem tot.
ResponEliminaLes màquines, a diferència de les persones, venen amb manual d'instruccions.
ResponElimina