TENIM MÉS MÈRIT DEL QUE SEMBLA (POST-APOCALIPSI)

Normalment sóc jo qui marxa i ell qui es queda. 

Jo, hipnotitzada per llums de ciutat, per músics de carrer, cor d'asfalt. 

Ell sempre s'assegura que la casa de l'arbre continua en peu. Llegeix històries de superherois i manté fortes les arrels que jo no tinc. 

Aquesta vegada, però, sóc jo qui s'ha quedat. Ell mirava fixament un dels seus llibres de dracs i bruixots  i em parlava d'un camí que havia de recórrer, un apocalipsi, una batalla, un dolent molt dolent... 

Coses de divendres per la tarda quan cadascú arriba a la casa de l'arbre amb ganes d'explicar-nos mútuament la vida que hem viscut quan és obligatori estar despert.

Per una vegada sóc jo qui s'ha quedat vigilant la casa i ell qui arriba amb les butxaques plenes d'aventures. 

I de nou tinc la sensació que m'ha tornat a salvar d'un apocalipsi. 

No ens queda ni cafè ni xocolata. Però hem sobreviscut a la fi del món, a una colònia d'esquirols mutants i als meus intents de cuinar qualsevol cosa nutritiva.

Tenim més mèrit del que sembla.