Passem molta estona mirant el cel. Algunes vegades els núvols semblen tan perfectes que pensem que no són de veritat. Ens agraden les estrelles. Ens agraden sense concesions, amb la ferma convicció d'estar contemplant la cosa més extraordinària que mai veurem. Quan passem molta estona mirant les estrelles sentim que estem a punt de desaparèixer. Aleshores decidim que tot són estrelles. Mirem una flor i l'assenyalem en un atac de primitivisme ancestral i bellíssim. Estrella. Mirem una pedra. Estrella. Ens mirem als ulls. Estrella. Mirem una formiga. Estrella. En moments de lucidesa també ens agraden les nebuloses, els forats negres, els cometes... És millor orbitar... ser planeta... ser fugaç...
Quan hi ha un eclipsi fem festa. M'agraden molt els eclipsis. Ser engolida per la foscor i convertir-nos en cos celest quan acaba tot. Aquesta nit hi ha un eclipsi de lluna. Segons la tradició dels indis nordamericans la lluna plena de juny és la lluna de les maduixes. Jo la miraria, esperaria que passés l'eclipsi i diria estrella.
Hem posat un gronxador a la casa de l'arbre. Per menjar maduixes mentre esperem l'eclipsi.
Quin gran final. Tot el post desprèn, o més ben dit, irradia, una felicitat, una pau, un gaudir de les coses petites (que són les grans), que espanta i tot. Em sembla que mai no t'havia vist així, crec que t'hi estaràs molt bé a la casa de l'arbre.
ResponEliminagràcies, Xexu, la veritat és que estic així com dius, exactament així. I em sembla que jo tampoc m'havia vist mai així. Havia de decidir, o em deixava engolir per la primera plana dels diaris o em feia una casa en un arbre...i ja veus... Estic indignada com tots i quasi sense treball com la majoria. Però no podran amb mi, no.
ResponEliminaEl que més m'agrada de mirar les estrelles és que em fan sentir molt, molt xicoteta... I si jo sóc xicoteta, de segur que els problemes i els maldecaps que en eixe moment m'envolten també ho són.
ResponEliminaPerò des de la ciutat gairebé mai es veuen les estrelles...
es veuen d'una altra manera, Ainalma. Però sí, clar, molt millor als afores! ;)
ResponEliminaLa lluna de les maduixes... una gran lluna !! Tot i que a sota d'un cel ple d'estels sembli tan xicoteta !
ResponEliminaPerò és preciosa sempre, Carquinyol, fins i tot quan no es veu!
EliminaT'imagines treballar de nuvòleg?
ResponEliminaFent núvols al nostre caprici?
Estaría bé oi'
Les estrelles...
Quina pau tenen... sense prima de risc, ni sanejaments financers ni porqueríes semblants.
Petons.
Estaria molt bé treballar de nuvòleg, Toro, quina gran idea! :)
EliminaLes teves históries sí que són una petita estrella! Una besada
ResponEliminaOh! Gràcies, Francesca! benvinguda! :)
EliminaSupose que deus saber que hi han d'altres que tenen uns protectors d'ulls que els fan vore només que cap avant. En les ciutats o els pobles amb una escampada de mediocritat, la gent s'estima més estar cara una tele que amb un ull al cel.
ResponEliminaho sé, ho sé, Dospoals, clar que ho sé... cadascú decideix com vol passar per la vida, no? ;)
EliminaMa que és trist...
Elimina(cara de Homer Simpson) Ummm... núvols... (és que jo encara estic pensant en llaminadures!)
ResponEliminaUna nit a la inmpèrie, estirats en un prat, sota la catifa d'estrelles i guaitar algun estel fugaç... quin bon pla!
i si a això li afegim una bossa de gominoles... pla rodó! ;)
EliminaHan nomenat un ministre de les estrelles. Diu que vol posar una mica d'ordre en aquest cel nocturn. Em sembla que en quatre dies només quedarà un gran forat negre.
ResponEliminaConfíem en el ministre estelar, Paseante! qui sap si a l'altre costat del forat negre es viurà la mar de bé i tot! glups!
EliminaT'acabo de descobrir, m'agrada aquesta nova casa! :)
ResponEliminaPetonets, bonica!
Estàs aquí, Rita! quina alegria! :)
Eliminalluna de maduixes! és fantàstic!
ResponEliminaveritat que sí, Deric! quan ho vaig saber em va encantar la idea! :)
EliminaQuina il·lusió retrobar-nos... D'allò trist, ja en parlarem.
ResponEliminaPetons!
Zel, bonica! tu puja a l'arbre que ja veuràs com se'n van les coses tristes! ;) Muaks!
Elimina