dijous, 19 de juliol del 2012

EL MEU NOM NO ÉS WENDY

imatge: Robert Ingpen

A la casa de l'arbre els somnis difuminen les fronteres. Algunes vegades aquestes fronteres són com selves frondoses, vegetació humida, animals d'ulls brillants, flors impossibles, apartem les branques per avançar dins del somni amb l'emoció de qui explora camins invisibles. Altres vegades les fronteres que ens separen de la realitat es converteixen en altíssim murs de pedra que no ens fan cap por perquè som els autors del llibre imprescindible Com travessar altíssims murs de pedra i altres maneres de sobreviure entre somni i realitat. 

Algunes nits tiren pedretes a la nostra finestra sense cortines. Són criatures. Em criden, Wendy, vine a cuidar de nosaltres. Jo els dic que no sóc Wendy. Passem les nits així. El meu nom no és Wendy. No sé si alguna vegada ho va ser. Però ara el meu nom no és Wendy. És un d'aquests noms de frontera onírica. Wendy. Wendy... Recordem nens perduts al voltant nostre. recordem l'habitació blava. Els contes que explicàvem. Els nens que em criden. 

El meu nom no és Wendy. Aneu a buscar els lladres de noms. Potser ells us explicaran per què no podeu entrar a casa. Perquè el meu nom no és Wendy. Per què ja no puc cuidar de vosaltres. 

 Les fronteres es difuminen a la casa de l'arbre. 
Torneu quan tingueu les respostes. 
Porteu galetes.

3 comentaris:

  1. Perdona, saps si aquest llibre del que sou autors es pot comprar ja a Amazon? Ah, i per mi que siguin magdalenes.

    ResponElimina
  2. No hi havia galetes, però he portat uns donettes de xocoalta d'aquestes caixes de 7+2.

    Signat: Peter Pan...rico!

    ResponElimina
  3. Tant fa el nom... Ací l'únic que compta és l'essència!

    ResponElimina