(IN) TRANSCENDÈNCIA

Algunes vegades tinc ganes d'oblidar-me de tanta transcendència. Et deixo mirant les estrelles, em pinto els llavis de vermell i me'n vaig a ballar amb els gats. Maulem cançons de Bowie fins que la nit ens reconeix. Perdo les sabates i torno a casa feliç i cansada. Despentinada, desmemoriada. Sempre torno a casa. Però algunes vegades necessito oblidar-me de tanta transcendència.

LLUM DE SETEMBRE

imatge: thomas northcut

Intentem acostumar-nos a aquests canvis en la llum. Llum de setembre. Bella llum de setembre colant-se en els nostre somnis d'eternitat impossible. 

El camí de tornada a la casa de l'arbre ha quedat cobert de gessamins suïcides. Encara fem una mica d'olor a sal. Cada vegada menys. Acaronem els records d'un estiu que ens ajudarà a sobreviure al fred. Mentrestant, però, només recollim gessamins del terra per adornar les nostres finestres sense cortines. 

Enmig d'un no res temporal. Sans i estalvis. 

Que ningú li done corda al rellotge. 

Ens matareu. Senzillament. Com gessamins suïcides. Avisem. 

Hi ha nits que he de dormir abraçada a les arrels del meu arbre per no sortir volant.

CASTELLS D'ARENA

imatge: http://dollzi.tumblr.com/

 Des de les branques més altes puc veure el mar. 

Camps interminables d'un groc brillant, flors petites, blanques, brunzir d'insectes, silenci d'estiu i bicicletes i més enllà el mar. Però només es veu des de les branques més altes on de vegades ens amaguem a menjar prunes.

Alguns dies baixem de l'arbre, cantem cançons d'una alegria melancòlica, càlida, deixem caure pinyols de pruna per tot el camí que ens porta al mar. Sabem que no ens podem perdre però ens agrada saber-nos personatges de conte.

Canviem les nostres flors, petites, blanques, per diamants d'aigua salada sobre la pell.

Podria viure en un castell d'arena i pedres marines. Podria. Si el meu arbre no m'estigués esperant. Podria deixar-me desfer com una nina de sal. Podria. Visc dalt d'un arbre perquè no tinc arrels. Recordeu. Perles petites, blanques, com flors, sobre la pell humida, brillar sota un sol que ens hipnotitza. Esperar les llunes que ens recordaran l'hora de tornar a casa. Estrelles. Més estrelles encara. Ofegar-se en un mar d'estrelles.

Aviat tindrem un camí ple de pruneres entre la casa de l'arbre i el mar que ens il·lumina aquest estiu estrany de somriures i llàgrimes.

Ara necessitem un estiu etern.

Per salvar-nos.

EL MEU NOM NO ÉS WENDY

imatge: Robert Ingpen

A la casa de l'arbre els somnis difuminen les fronteres. Algunes vegades aquestes fronteres són com selves frondoses, vegetació humida, animals d'ulls brillants, flors impossibles, apartem les branques per avançar dins del somni amb l'emoció de qui explora camins invisibles. Altres vegades les fronteres que ens separen de la realitat es converteixen en altíssim murs de pedra que no ens fan cap por perquè som els autors del llibre imprescindible Com travessar altíssims murs de pedra i altres maneres de sobreviure entre somni i realitat. 

Algunes nits tiren pedretes a la nostra finestra sense cortines. Són criatures. Em criden, Wendy, vine a cuidar de nosaltres. Jo els dic que no sóc Wendy. Passem les nits així. El meu nom no és Wendy. No sé si alguna vegada ho va ser. Però ara el meu nom no és Wendy. És un d'aquests noms de frontera onírica. Wendy. Wendy... Recordem nens perduts al voltant nostre. recordem l'habitació blava. Els contes que explicàvem. Els nens que em criden. 

El meu nom no és Wendy. Aneu a buscar els lladres de noms. Potser ells us explicaran per què no podeu entrar a casa. Perquè el meu nom no és Wendy. Per què ja no puc cuidar de vosaltres. 

 Les fronteres es difuminen a la casa de l'arbre. 

Torneu quan tingueu les respostes. 

Porteu galetes.

L'HABITACIÓ BLAVA

Hi ha una habitació a la casa de l'arbre que no tornarem a obrir mai més. La vam pintar de blau fa temps. Érem feliços. Ara també som feliços però quan vam pintar l'habitació blava érem uns altres. Encara no havíem pres totes les decisions que ens convertirien en la història amb final estrany que som ara.

Quan el sol comença a marxar l'aire sembla una mica més dolç. Puc sentir la carícia imborrable dels personatges que vam ser mentres vaig passejant fins el camí de terra que porta a la ciutat. 

Tancant els ulls amb molta força puc tornar a aquell dia en què van ploure flors grogues sobre la gent. Nosaltres érem gent, també. Ens vam omplir les butxaques de flors grogues per adornar l'habitació blava. Tancar els ulls amb molta força és com volar en una nau espacial. Una mica igual. A la velocitat de la llum. Signifique el que signifique. I aparèixer lluny. I no ser nosaltres però somriure igual.

Haurem de decidir on guardem les claus de l'habitació blava ara que sabem que no la tornarem a obrir mai més. I som tan feliços com ho vam ser el dia que la vam pintar. 

No sempre els comiats han de ser tristos.

Sempre ens quedarà la velocitat de la llum. Signifique el que signifique.

FOC

via http://takeyourtimepage.tumblr.com/

M'agraden molt els meus peus. Caminar descalça, saber que em sostenen amb fermesa, remullar-los en aigua fresca, sentir-nos una mica salvatges quan correm amunt i avall sense sabates, tan contents que, si no estem prou atents, de vegades volem com ocells d'estiu. 

Se'ns mouen els peus d'una manera estranya quan volem amunt i avall. Jo crec que és per falta de pràctica. Tu dius que no, que moure els peus així és típic de la nostra espècie. Riem, riem sempre i tornem a casa a remullar els peus en aigua fresca. Em dius que he de fer els peus forts. Com l'arbre. Em sembla que visc dalt de l'arbre perquè no tinc arrels. Però estic treballant molt, volant amunt i avall, per trobar-les. 

Ens arriba olor de cendra i foc de lluny. Una por antiga em talla la respiració. Em dius que el nostre arbre no es pot cremar. Baixem a regar-lo abans d'anar a dormir. Desitgem amb molta força que la pluja arribe allà on hi ha la cendra i el foc. Que s'ho emporte tot. Que tots puguem viure dalt d'un arbre. Que s'acaben els dies de foc. Que no tinguem més por.

NOCTURN BLAU

via yiwuproducts.tumblr.com

Algunes vegades obrim els ulls i és de nit. 

Sembla que tot dorm però no. Sembla que tot està fosc però no.

Hi ha una llum estranya i blava entre la roba neta, entre els somnis que deixem a mitges quan obrim els ulls i encara és de nit.

Baixem de l'arbre com ocells sonàmbuls i caminem descalços. La terra humida. La llum blava. Els dies que recordem amb mig somriure, quan erem tan valents com insensats.

No vull allunyar-me massa de l'arbre. Ens sorprén descobrir aquestes flors blaves com la llum que ens envolta. Crec que no les havia vist mai tan boniques. Flors ballarines il·luminant la terra. 

Sentim remor de ciutat, lluny, tan lluny que potser només és un record i la ciutat ja no existeix. Vols que fem una llista de totes les coses que ja no existeixen? Comença tu. Vaig a buscar galetes per esmorzar.

Tornem a la casa de l'arbre amb els peus bruts de terra, els ulls plens de nit, les butxaques plenes de flors blaves...

Sembla que tot dorm. Però no.

AVIAT T'ESTIMARÉ MOLT

via Weheartit

Algún dia t'estimaré moltíssim.

Mentrestant, abriga't.

Jo pararé aquesta guerra absurda, regaré les plantes i cuidaré del gat.

Tu abriga't. I menja bé. Recorda que algún dia t'estimaré moltíssim.

Vols que anem a escopir pinyols de cirera als monstres que viuen sota l'arbre?

Aviat s'ordenarà el caos i tots viurem en un arbre.

Ves vestint-te per si de cas...