SABATES I CARABASSES

Cada dia comptava els seus desitjos. 

Mirava per la finestra del dormitori i s'assegurava que totes les criatures que vivien amb ella havien pujat a la casa de l'arbre: els músics, els monstres que havien oblidat el seu passat, els conills que coleccionaven rellotges sense saber per què... 

Era molt important que tot el món estigués a la casa de l'arbre a l'hora convinguda. No recordava exactament el motiu. Alguna cosa relacionada amb sabates i carabasses. Qui sap... Els hàbits acaben fent arrels de tant repetir-los. Arrels fortes i poderoses de les que et xuclen la memòria i et permeten construir una casa on refugiar totes les criatures que necessiten un lloc per dormir. 

Ella no necessitava dormir molt. Tenia el record llunyà d'una llarguíssima migdiada. Uns ocells foscos amb el bec ple de dents com taurons petits feien niu als seus ulls, Un malson de dimensions equivocades. Sempre li sagnava un dit. Un gota única i eterna que alimentava el seu arbre cada nit, quan dormia. Una mica. Només una mica.  Un calfred de frontera onírica.

De seguida despertava i continuava comptant desitjos fins que es feia de dia i els monstres, els músics i els conills tornaven a la vida calmada dels desperts. 

En general era feliç.

En particular sabia que oblidava alguna cosa.

POETES QUE FAN NIU A LES BRANQUES

Al final hem pogut escapar de l'horrible trampa del músic desertor. Pensem que va ser devorat pel nostre públic però no descartem res. 

Aquesta dura prova ha fet que la construcció de la nostra nau espacial es ralentitze una mica. On són els enginyers quan se'ls necessita? En aquests moments em sobren poetes observant la lluna i repetint tòpics universals. De veritat. He comptat fins a cinquanta-quatre poetes arrenglerats a les branques de l'arbre, com ocellets piulant, comparant els ulls de no sé qui amb les estrelles. Em faran posar violenta i atacar-los amb el theremin. No descarto que hi hagi més poetes-ocell amagats entre les fulles perquè m'arriben ecos de metàfores pansides des de llocs amb poca visibilitat. 

Els meus músics barbuts m'han suggerit que barregem mistela  de Montserrat en el pinso dels poetes a veure si s'animen. Les nits de lluna plena són les pitjors. Hipnosi col·lectiva i recital d'obvietats. 

Jo el que vull és que m'ajudin a construir una nau espacial.

Però els músics estan bevent mistela.

Els poetes estan mirant la lluna.

Els versos que no ens toquen els budells no ens faran orbitar. 

O superem la velocitat de la llum o em moriré d'avorriment.

LA CANÇÓ DE MODA MÉS RIDÍCULA

Això se'ns ha anat de les mans.

Estem atrapats a la casa de l'arbre i sospitem del músic desertor. No descartem res però tenim la sensació que s'ha aliat amb les forces del mal i ens han llançat una maledicció. Podria ser també alguna cosa relacionada amb la física quàntica perquè el músic desertor tenia relació amb persones així... una mica... científiques... ja sabeu. 

Anem a escriure coses sense sentit. Anem a desafinar tots els instruments. Lalalaaa, lalalaaaaa...

Sigui com sigui, màgia negra o ciència, estem atrapats a la casa de l'arbre i no podem parar de tocar i cantar la cançó de moda més ridícula que hem escrit mai. 

Com la cançó de moda més ridícula, com la pitjor pregunta que et faran mai. Lalalaaaa, lalalaaa...

Se'ns estan acabant les provisions. Mengem per torns en els moments de lluïment solitari de cadascú dels instruments. L'únic consol és que han parat les serenates nocturnes amb theremin però ens preocupa que estiguin recuperant forces. Porteu-nos més olives, sisplau. No ens queden projectils.

Que trist és tot des què no res ens fa plorar. Que trist és ser tan feliç. T'he vist ballar amb Satanàs i m'ha agradat. Lalalaaaa, lalalaaaaa....

Els han crescut les barbes a tots. Menys a mi. Cosa que em tranquilitza profundament perquè no és el look que més m'afavoreix. Digueu-me presumida. Petits animals nocturns entren per les finestres i fan niu en les barbes dels meus músics. Grans animals nocturns van intentar-ho també però vam aconseguir mantenir-los allunyats a colp de guitarra. Ara ens miren amb cara de pena des de les finestres de la casa de l'arbre.

Quan pensen que hem acabat de cantar, fan sorollets feliços. Són un públic pelut i agraït.

T'he vist ballar amb qualsevol i m'ha agradat. És trist ser tan feliç, com un somni a mig acabar. Lalalaaaa, lalalaaaa...

Maleït músic desertor! Deixa'ns sortir d'aquí!

HORRIBLES CANÇONS D'AMOR AMB THEREMIN

Transformar una casa de l'arbre en una nau espacial és més complicat del que pensava. El grup de rock que em fa companyia i observa la meva habilitat amb el martell ara es dedica a dibuixar mapes de la galàxia. Carreteres interestelar, diuen. Per quan estigui la nau acabada, diuen. M'ajudarà a esquivar estrelles, diuen. 

Jo preferiria que toquessin un parell de cançons més. No sóc molt hàbil amb els mapes i tinc un mètode propi per esquivar estrelles que hauré de portar a patentar un dia d'aquests.

Un membre de la banda ha desertat. Al principi ens va preocupar una mica la seva desaparició però ja fa un parell de nits que es col·loca sota la finestra de la casa de l'arbre a cantar unes cançons d'amor espantoses. A ritme de theremin. Ha abandonat la guitarra per un theremin. No m'ho puc creure.

No trobareu res pitjor que una estúpida serenata nocturna a ritme de theremin. Ni encara que busqueu amb un mapa de la galàxia.

La banda em mira malament amb els ulls plens de lleganyes. Exigeixen solucions. 

De moment li he dit que o deixa de tocar el theremin o passarem a l'acció. Atacarem amb pinyols d'olives. Som experts. Podem fer molt de mal.

La banda necessita un guitarrista substitut. Si sap llançar pinyols d'oliva i orientar-se en l'espai exterior es valorarà positivament.

EL MEU GRUP DE MÚSICA I JO ESTEM CONSTRUINT UNA NAU ESPACIAL

Estem intentant convertir la casa de l'arbre en una nau espacial. 

No. Seré sincera. Ho estic intentant jo. La resta d'habitants de la casa m'observen amb paciència i curiositat. De tant en tant em porten suc de taronja i em canten una cançó d'algun grup modernet i festivaler per animar-me. 

Li posem ganes. Ja ho crec. De vegades em sento obligada a deixar la feina d'enginyera espacial i he d'afegir-me a la cançó. Algunes vegades no ens sabem la lletra i no estem massa segurs de la música. Ens ho inventem tot. Fins i tot el club de fans.

Cantem i cridem i ballem i signem autògrafs fins que l'arbre tremola i recordo la meva missió: Conquistar l'espai exterior. 

M'està quedant preciosa, la nau. I la cançó que cantarem a crits el dia que marxem. Moderna i festivalera. Ja veureu.

Cantem de pena però pilotem naus espacials millor que ningú.

TENIM MÉS MÈRIT DEL QUE SEMBLA (POST-APOCALIPSI)

Normalment sóc jo qui marxa i ell qui es queda. 

Jo, hipnotitzada per llums de ciutat, per músics de carrer, cor d'asfalt. 

Ell sempre s'assegura que la casa de l'arbre continua en peu. Llegeix històries de superherois i manté fortes les arrels que jo no tinc. 

Aquesta vegada, però, sóc jo qui s'ha quedat. Ell mirava fixament un dels seus llibres de dracs i bruixots  i em parlava d'un camí que havia de recórrer, un apocalipsi, una batalla, un dolent molt dolent... 

Coses de divendres per la tarda quan cadascú arriba a la casa de l'arbre amb ganes d'explicar-nos mútuament la vida que hem viscut quan és obligatori estar despert.

Per una vegada sóc jo qui s'ha quedat vigilant la casa i ell qui arriba amb les butxaques plenes d'aventures. 

I de nou tinc la sensació que m'ha tornat a salvar d'un apocalipsi. 

No ens queda ni cafè ni xocolata. Però hem sobreviscut a la fi del món, a una colònia d'esquirols mutants i als meus intents de cuinar qualsevol cosa nutritiva.

Tenim més mèrit del que sembla.

CONTRADIR ASIMOV

imatge: Natdatln

Aquesta nit d’insomni impossible, el no-somni de les màquines, la necessitat de contradir Asimov i abandonar-te només per sentir-nos ferits de mort. 

De sobte va començar a fer fred, un fred de planeta llunyà, records de casa, temors elèctrics, tornar-se a perdre, buscar-te a cegues. Pensava que no m’importaria perquè tu estaves prop i la neu es convertiria en un paisatge amable on jugar a ser els creadors. Contradir Asimov i fer-nos mal. Des què vaig tocar aquella estrella tot em sembla bonic i qüestionable, tot són preguntes i cables fora de lloc. Si tallem el cable vermell t’estimaré per sempre. Si tallem el cable blau l’eternitat s’acabarà demà. En qualsevol cas sortirem volant pels aires. Esclatarem amb un somriure i no dormirem mai més. Mai més. 

CONILLS EN PERILL

 Imaginem distàncies. La distància estelar. La distància especular.

De vegades projectem records falsos en un cel ple d'estrelles. És un missatge enigmàtic que només podran desxifrar els somiadors i els implacables devoradors de miratges.

He decidit deixar de llançar rellotges i anar a buscar el caçador. Una d'aquelles decisions que prenc de manera unilateral. Ja ho sé. Seré ràpida i tornaré abans que se'ns acaben les provisions de galetes.

Em preocupa que comence a fer fred i que arribe la foscor però m'ha semblat veure un reflex entre les flors. En el lloc exacte on hem calculat que viu el caçador de rellotges. Uns càlculs complicadíssims i sense dubte encertats. 

I si és el reflex del mirall que hem estat buscant tota la vida? 

Marxaré demà. Aquesta nit encara podem cantar i ballar i desxifrar missatges estelars. Tot està ple d'estrelles. Com un encanteri. Com una cançó perfecta. L'únic que hem de fer abans de marxar és ballar i recordar com era la vida a la ciutat quan imaginàvem estrelles darrere de les antenes. De vegades ho trobe a faltar.

Portaré galetes per si el caçador de rellotges té fam i és simpàtic.

La gent simpàtica mereix tenir sempre els armaris plens de galetes.

(No volia confessar-ho però un altre dels motius pels quals he deixat de llançar rellotges és que tinc por de pegar-li en el cap a un conill o a un animal semblant.

Tinc tan bona punteria...)